Benvolgudes famílies.
Us fem arribar aquest escrit de la Sònia Kliass,
psicòloga infantil, que ens sembla molt representatiu de com ha de ser
l’educació dels nens i nenes petites. La Sònia Kliass ve a la
nostra escola a fer-nos un assessorament un cop al mes, compartim amb ella les
nostres experiències i inquietuds . Ens ajuda en el nostre treball a l’escola. Esperem
que sigui del vostre grat i qualsevol comentari no dubteu a compartir-lo amb
nosaltres.
Una salutació
Moure's en Llibertat!
per Sonia Kliass
No és
estrany que els infants hagin de fer sempre alguna cosa diferent d’allò que
estan fent perquè els adults estiguem satisfets?
Quan
són petits i estan estirats sobre l’esquena els posem sobre la panxa, quan ja
poden estar sobre la panxa els posem asseguts, quan ja s’asseuen volem que
estiguin drets i quan es posen drets els fem caminar…
Això
qüestionava la metgessa hongaresa Emmi Pikler, als anys trenta del segle
passat, en el primer llibre que va escriure sobre desenvolupament infantil
orientat a les famílies.
Han
passat molts anys però encara no hem après a deixar que els infants es
desenvolupin en pau. Més aviat ha passat el contrari: cada cop hi ha més
pressa, més estimulació, més exigències, menys confiança i menys respecte
envers al procés motriu dels infants.
Com a
pares, tots volem que els nostres fills tinguin un desenvolupament sa i normal.
Durant el primer any de vida el desenvolupament motriu ens dona pistes per
saber si l’infant creix amb salut. Per això quan fem les revisions periòdiques
amb el pediatre a més de pesar, mesurar, etc., ens fan preguntes sobre el seu
procés motriu. Ja aguanta bé el cap? Ja s’aguanta assegut? ,etc.
La
feina extraordinària que va fer l’Emmi Pikler i que encara es fa a l’Institut
Pikler – Lóczy de Budapest (un orfenat creat després de la segona guerra, que
també és un centre de formació i recerca de desenvolupament infantil), va ser
confiar plenament en les capacitats dels infants en desenvolupar-se lliurement
en el seu procés motriu sense la intervenció directa de l’adult. Sempre hem de
tenir en compte que la base primera perquè es puguin desenvolupar bé és que els
infants se sentin satisfets, segurs, cuidats i estimats. Quan diem “sense la intervenció
directa de l’adult” no vol dir que l’adult no estigui present, al revés,
l’adult està molt present però no intervé directament en el
procés motriu de l’infant.
Partint
d’aquest principi, a l’Institut Pikler – Lóczy els infants tenen llibertat de moviment
per fer el procés motriu amb tranquil·litat, amb un espaï, mobiliari i material
dissenyat i elaborat especialment per afavorir la motricitat i l’autonomia. Els
infants poden experimentar i desenvolupar-se seguint el seu ritme propi sense
que ningú els doni presses, ni pautes concretes d’allò que han de fer. Els
adults confien en la intel·ligència del seu organisme i respecten el procés que
fan els infants. Per descomptat, també estan atents per observar si hi ha algun
problema i també busquen donar l’ajuda que sigui necessària.
Gràcies
a aquesta experiència nosaltres podem accedir a un coneixement que és el
resultat de 60 anys d’observació de més de 2.000 infants desenvolupant-se amb
llibertat de moviment. L’Institut Pikler – Lóczy ha pogut crear unes noves
taules de desenvolupament basades en l’observació d’allò que fan els
infants i no basades en allò que ens sembla que haurien de fer! Per això podem
fer servir un vocabulari diferent i en comptes de dir “s’aguanta assegut” diem
“ja pot seure per ell mateix”.
Els
infants que tenen la sort de créixer amb aquest respecte i confiança mostren
una altra qualitat en el seu cos , en el seu moviment i també en la seva
actitud. Són infants que tenen molta seguretat, molta qualitat i harmonia de
moviment, se senten segurs i satisfets, són també prudents i gaudeixen de la
seva activitat autònoma.
Els
professionals de l’Institut Pikler saben que hi pot haver una gran diferencia
de ritme entre els nens i no comparen mai un infant amb un altre. Cadascú
segueix el ritme que necessita el seu organisme i que sigui compatible amb el
seu caràcter: un infant que té el cap més gran necessitarà més temps per
sostenir-lo, un infant que té el to muscular més baix necessitarà molt més
temps per arribar a seure’s, un infant que necessita més seguretat no voldrà
arriscar-se a caminar fins que no se senti molt preparat, etc.
Gràcies
a les observacions d’aquests professionals sabem, per exemple, que un infant
que ho fa per ell mateix pot girar-se de panxa als 4 mesos, o bé als 5, o als
6, o als 7 i fins i tot als 8 mesos sense cap problema, dins d‘una total
normalitat. També, si els deixem seure’s per ells mateixos, aquells que van més
ràpids ho faran cap als 8 mesos però d’altres ho faran amb 9, 10, 11 mesos, i
fins i tot després de l’any. Però quan arriben a seure’s tindran l’esquena ben
posada i un bon equilibri. I això mateix passa en relació al caminar: si no els
fem caminar ho faran segurament una mica més tard però tindran molta més
qualitat. Si els deixem llibertat per experimentar al seu aire, faran una gran
varietat de moviments (tots aquests moviments estan descrits en el llibre
“Moverse en libertad” de la
Emmi Pikler, editorial Narcea) i podran desenvolupar una bona
motricitat amb agilitat, flexibilitat, força, equilibri, coordinació, etc.
Tenim
tendència a pensar que és un avantatge que passin aviat per les etapes motrius
, com si això fos signe de més capacitat o més intel·ligència. Però això no
funciona així. Fer-ho ràpid no aporta cap avantatge en absolut. I fer-los anar
més ràpid d’allò que farien per ells mateixos només als aporta inseguretats,
falta de confiança, menys qualitat en el moviment i possibles problemes en les
articulacions que encara no estan preparades.
Hi pot haver un gran marge de
diferència entre un nen i un altre. No els comparem, això no els beneficia. No
estiguem pendents d’allò que encara no són capaços de fer. Observem què fan
perquè un petit moviment que sembla tan insignificant també té la seva
importància dins del procés. Observem la gran riquesa de moviments que
experimenten un cop i un altre amb gran voluntat i perseverança. Observem com
s’entrenen i com es preparen amb tanta saviesa. Aprenem dels infants i gaudim
amb ells de l’alegria de créixer i desenvolupar-se!
L’arquitecte Gabi Barbeta i l’equip de redactors del projecte
de la nostra escola bressol van rebre el Primer Premi d’Ecoviure a la Construcció no Residencial més Sostenible. El premi va ser recollit per l’alcalde Enric Barbany, en nom de l’Ajuntament de
Santa Eulàlia de Ronçana, i Laura Barberà, en nom de l’equip d’arquitectes. La
presentació d’aquesta construcció va suscitar entre els presents les ganes de
visitar les instal·lacions. La finalitat d’aquests premis és la potenciació i
el reconeixement de les bones pràctiques ambientals.
Petits i grans vam treballar de valent per aconseguir plantar tots els arbres. Els uns cavaven, d’altres movien els arbres, els altres portaven sorra per tapar les arrels, els altres regaven els que ja estaven plantats... Al cap de dues hores, havíem aconseguit el nostre objectiu i tots junts vam poder gaudir d’un most improvisat i una mica d’aigua per calmar la set.
Gràcies a aquest canvi, els infants podran tenir un jardí amb més espais d’ombra, nous espais on amagar-se i unes petites muntanyes de la sorra sobrant, que són d’allò més interessants per posar a prova les habilitats dels nostres petits. 
