Gaudir dels fills

Entrevista de Mercè Miralles, extreta de la revista Presència del 3 al 9 de juny del 2011

Tant la mare, i el pare, com el fill haurien de disfrutar. Això explica el pediatre Carlos González en conferències, llibres, consultoris... Reivindica l’afecte i la llibertat de la criança.

Carlos González fa anys i panys que és pediatre, però va saltar a la “fama” amb el llibre Omple’m de petons (Angle Editorial), en castellà Bésame mucho. González s’ha convertit en referent de la criança natural i la lactància materna. Tot i que el que planteja no és pas nou, sona fresc després de molt de temps d’insistir als pares: ‘no l’agafis a coll’; ‘Les farinetes tenen més aliment’; ‘T’està prenen el pèl’... Quan, d’entre els lectors, van dormir amb els pares? Segons el que explica el doctor González, van tenir molta sort. A molts pares, però, els preocupa que els seus fills siguin dependents.   

 - “Les persones, quan tenen nens petits, es preocupen per unes coses... És un fet que hi ha molts adolescents que només mengen patates amb quètxup i pizza. Mai, com a pediatre, cap mare m’ha demanat què pot fer amb aquest problema. En canvi, de mares de bebès que et diuen que van començar amb la fruita fa dues setmanes i no hi ha manera... D’aquestes, a grapats. Pot tenir importància que estigui dues setmanes sense fruita?”

- No sabria què dir-li.

- “I la qüestió de dormir amb els pares és de la mateixa índole. Es fan unes disquisicions sobre si s’hi acostumarà o no! Penses que als sis anys el tindràs al llit? I si hi fos, que no hi serà, seria un problema? Imagina’t: el teu fill mai s’apuntarà en una banda de neonazis, mai fumarà porros, però en canvi dormirà al teu llit... No hi firmaries? Són problemes que, en primer lloc, no es plantejaran, i si es plantegessin serien lleus.”

- Ara que és habitual que es tinguin pocs fills, moltes mares són “novelles”.

-“Les mares es trobem molt soles. Segur que quan un periodista comença, n’hi ha un algun altre que fa tres o cinc any s que hi és i li diu: ‘Això es fa així i això d’aquesta altra manera’. Passa en tots els oficis. El nen que comença a l’escola a jugar a polis i lladres -si és que encara s’hi juga-, i n’aprèn d’un nen més gran. Però les mares rarament tenen relació amb una mare d’un any o tres més. Tenen relació amb les de la seva quinta, les iguals, o amb la pròpia mare, que abans tenia 20 anys menys que ella i que ara en té 30 o 35 més... De la mare, molt equivocadament, penses que està antiquada i que no et pot ensenyar res. I de les altres, les iguals, tampoc en pots aprendre res, perquè no saben res tampoc.”

Tradició i criança

- És com si es trenqués una cadena d’aprenentatge...

- “No hi ha una tradició, i sembla que el que es fa ara és el que s’ha fet tota la vida. Si parlessis amb una mare de fa 10 anys et diria que no existia al xarxa antiofegament...”

-La xarxa què???

-“Veus? Jo sé que des de fa un any... És com una malla d’aquelles de posar cinc quilos de taronges, però petita. Hi poses un tros de fruita dins i el nen va xuclant. I ara hi ha mares que pensen que si el nen no ho fes servir es moriria! Hi ha un cert grup de gent que diu que no agafis el nen a coll, que es malcria; que no te’l fiquis al llit, que no en sortirà mai, o que vagi a la guarderia, que s’espavila, i per l’estil... I la gent es pensa que sempre s’ha fet així, i es fa així des de fa 10 o 15 anys! Però, en canvi la gent no preguntava a la seva mare, a la seva àvia.”

- Això de la guarderia...

- “No és que hi hagi mals professions, però legalment es permeten vuit nenes per professora el primer any i a partir d’una certa edat, dotze. A la majoria de països europeus són quatre nens per adult, i fins a tres. No es pot cuidar vuit nens! Si algú té trigèmins segur que l’Ajuntament li facilita una persona que l’ajudi. Si només que tinguis bessons segur que demanes ajuda a l’àvia, la sogra... Com pot ser que algú pugui cuidar vuit nens? No hi ha temps de donar biberons i canviar bolquers. En canvi, en cara es creu que si portes el nen a la guarderia s’espavilarà, aprendrà abans a caminar, abans a parlar i es socialitzarà... Com vols que es socialitzi amb set nens que tampoc parlen ni caminen? Els nens es socialitzen a casa, amb els pares, que els canten cançons, que els expliquen contes, que els porten a visitar llocs... Es socialitzen a la societat i no apartant-los de la societat.”

Éssers maliciosos?

- A vegades, sobretot en qüestions de dormir o de menjar, se sent alguns pares que diuen que el seu nadó els pren el pèl.

- “Sí, és increïble. Això de prendre el pèl, és a dir: ‘Ho faré per molestar, però no ho necessito’... És impossible que hi faci. El bebè no té la capacitat de prendre el pèl, ni prou maldat. El cas és que hi ha poques mares a les quals això se’ls acudeixi espontàniament. Ho han sentit a dir. Així és com et van posant en contra dels teus fills.”

- En contra?

- “Si el primer dia de casada totes les amigues et diguessin que el teu marit s’aprofitarà de i tu t’ho creguessis... quant trigaries a divorciar-te? No et pots relacionar amb una persona partint d’aquesta base: el meu fill em prendrà el pèl i jo he de buscar la manera de defensar-me!.”

- Vaja.

- Un dia d’aquests vaig llegir a la premsa un article en què uns senyors parlaven dels joves, que si van ser nens sobreprotegits, i és clar, ara... Aquesta reflexió l’he sentit en contra del meu llibre, Omple’m de petons. Em diuen que els nens, per culpa d’ell, estan sobreprotegits. Rumiem una mica... Els que no se’n van de casa, els ni-ni, a tots plegats, com els van criar...? Són els que es van criar als setanta i vuitanta, i la majoria  van anar a la guarderia, no els van agafar a coll...”

- Quin neguit.

- “Tenir fills s’està convertint en una cosa desagradable. La meva àvia en va tenir set, i mai no la vaig sentir a plorar: ‘Quina desgràcia, estic carregada de fills, quina vida tan terrible he tingut! Si hagués tingut més mitjans...’. I no tenia rentadora, no bolquers, ni nevera... Ara, amb el primer fill hi ha qui ha està desitjant que acabin les setze setmanes i tornar a treballar, perquè els cau la casa a sobre. Però és que és evident: tot allò que és agradable de tenir fills està prohibit! No hi ha ningú que et digui: ‘No li rentis la roba, que s’hi acostumarà i després estaràs trenta anys rentant roba’, i en canvi és veritat.”

- Altres coses, en canvi...

- “ ’No l’agafis a coll perquè sempre estarà a coll’... Això sí que és mentida i sí que t’ho diuen! Rentar, planxar, fer llits... Això sí que t’ho deixen fer... És més, et recomanen que ho facis. Una mare que agafa massa els nens a coll o que està massa per ells, que se’ls posa al llit a la nit és criticada: és sobreprotectora, una lloca, una bleda, que es deixa prendre el pèl, En canvi, als anuncis de al tele et diuen: ‘la pica està neta però està desinfectada?’ I aleshores ha ss fe fer servir un sabó que ho deixa tan net que si volguessis podries menjar a la pica. Si una mare ho fa, ningú diu que és una obsessiva de la neteja, no! Aleshores és una bona mare!”.

- Ocupats en tantes coses, queda poc temps..

- “T’obliguen a treballar i treballar en coses inútils... Però és que el terra no et somriu mai, quan el fregues,, el fill sí que et somriu, quan jugues amb ell... Té la seva recompensa, és agradable, cuidar un nen. Si hi ha gent que compra un gatet perquè és agradable! Doncs un nen és molt més agradable!! Però et prohibeixen fer les coses agradables. Et prohibeixen explicar contes: ara la llei és que l’has de deixar despert al llit. Has de sortit de l’habitació estant el nen despert, Fins i tot hi ha algun llibre que diu que si el nen se t’adorm per casualitat, quan tornaves d’algun lloc en cotxe, que el despertis abans de deixar-lo al llit. Si no, així és com el tigre que prova la sang humana, un cop hi ha tastat... El nen ha de tenir clar que el poses al llit despert, i que te’n vas i s’adorm sol, No el pots agafar, no pots explicar contes, no el pots bressar, ni posar-lo calentó al teu llit i dormir tranquil·la,però sí rentar, planxar, fregar, fer hores extra per pagar una escola millor... I cada cegada que plori, anar a fer alguna cosa, encara que sigui el mètode Estivill, o no fer res. Però què gas, si el nen està plorant tota la nit? Tampoc pots dormir... Resumint, ho passes malament.”

- I qui té interès a fer-nos patir tant?

- “Aquestes normes van sortir, les primeres, a finals del s.XVIII, d’alguns autors alemanys. Però ningú llegia sobre això, aleshores. Probablement a finals del XIX es va començar a  popularitzar, i a principis del XX... Hi ha llibres de  1910 que diuen que no moguis el llitet. Abans , els bressols feien una corba per sota, per gronxar. Ara han de ser plans. I hi ha textos que deien que no es gronxés perquè provoquen hemorràgies cerebrals... No se s’hi s’ho creien de debò. Ara no ho diuen, ara diuen que es malcria! Quantes complicacions.”

No som màquines

- Tot plegat és més senzill, doncs?

- “No hem tingut en compte com son les coses realment, hem fet com si els nens fossin maquinetes que funcionen d’una determinada manera. Els nens són criatures biològiques, i la base del desenvolupament humà és una relació molt intensa, durant uns quants anys, amb una persona que habitualment és la mare o una altra persona. En tot cas, una. És com funciona la ment humana, no ho  pots canviar.”

- Un cuidador principal.

- “Què fa que els nens obeeixin els pares? No és la nostra força ni el nostre poder ni la nostra intel·ligència... Als catorze anys? L’únic que fa que un adolescent obeeixi el seu pare és el desig d’obeir-lo. I el desig d’obeir es basa en una relació afectiva molt forta. Si anem minant la relació afectiva es mina la disciplina. No obeeix perquè ‘els nois ara tenen molt respecte’... Obeeix perquè ets la seva mare, que l’ha portat a coll, l’ha adormit,... i t’estima. Volem això? Portem els nens a la guarderia 8 o 10 hores des de que tenen quatre mesos. I als quinze anys volem que tinguin la mateixa relació que van tenir nosaltres amb la mare, que vam estar amb ella cinc anys....? És impossible. No hi ha miracles.”

- Els nens què necessiten?

- “Necessiten un cuidador principal, amb el qual han d’estar gairebé totes les hores del dia, per no dir totes, Des del nostre punt de vista creiem que el que veiem cada dia és el normal, però Occident és una part molt petita del món. Al món, la majoria dels nens van a l’esquena de sa mare durant més de tres anys.”

- Deu haver rebut crítiques.

- “ ‘Tot això que recomanes està molt bé, però...’. Comencem perquè a Omple’m de petons jo no recomano, intento explicar per què el nen fa el que fa. Per què plora? No ho fa per molestar, jo fa perquè el nen petit quan no te la mare plora? Sí molt bé, a les tribus primitives... però les dones d’ara tenim moltes obligacions...’. I jo els diria: ‘Creus que a l’Àfrica es graten la panxa?’. Sisplau! Una dona africana ha d’anar a buscar l’aigua a tres quilòmetres. La dona ha treballat sempre, i molt. D’acord, no treballava d’advocat, però ha treballat sempre. Si les dones africanes duen el nen a l’esquena sempre és perquè tenen molta feina, precisament! Per anar i venir al bressol quan plora s’ha de tenir temps.”

- Anar a l’oficina amb el nen a l’esquena es fa difícil d’imaginar.

- “Hi ha feines que no es pot fer... Però ara podríem fer l’entrevista amb un nen a coll. Per què no pot tenir el fill així la taquillera del cine o l’empleada del banc? Quin problema hi ha? No els ho permetem. Oi que hem vist alguna gitana al mercat amb un nen dins d’un mocador lligat? Aquest mateix nen el veus amb pocs anys agafant el metro sol. A veure si no estan espavilats! Qui se’n va abans de casa, els paios o els gitanos? Són independents en el sentit que no necessiten estar contínuament amb la mare o el pare, i no ho necessiten perquè ja han fet! Mantenen un vincle afectiu molt fort amb la família, per no dependència. I també un vincle cultural important. El nen necessita una

 protecció total durant uns anys per després poder ser independent! Ja se sent segur. Sap que sempre que hi ha necessitat ha tingut algú que l’ha ajudat. I creu que seguirà passant, jo no seran els pares, seran altres persones, que l’ajudaran, i tirarà endavant... El nen que passa cada dia hores plorant i se’l deixa plorar, en canvi... ‘Si no vaig poder convèncer ni la meva mare que em donés el biberó abans de l’hora prevista, com puc convèncer el meu cap que m’apugi el sou?’ “.