Article publicat a la revista Infància número 154. Gener-febrer 2007. AM Rosa Sensat. Barcelona.
La relació amb els infants ha de partir de respectar la seva autonomia i el seu ritme de desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, les “rutines” quotidianes, com a moments de relació, tenen un gran valor i cal preparar-les perquè siguin de qualitat, plenes de respecte i contingut pedagògic.
Un dels principals objectius en l’educació dels més petits és afavorir, facilitar la progressiva adquisició de la seva autonomia, que arribi a ser autònom com a persona, que pugui ser, fer i decidir per ell mateix, i procurar concedir molta atenció en què el seu desenvolupament emocional sigui equilibrat, estable i segur.
L’escola bressol ha de promoure en els infants el desenvolupament de la capacitat de relacionar-se, la seva capacitat de conviure: escoltar, comprendre, tolerar, interactuar, cooperar i compartir amb els adults i amb els altres infants, establint la base d’unes relacions afectives sòlides i segures amb els adults que en tenen cura.
Si partim de l’objectiu que el nen ha d’arribar a ser autònom, és necessari que comencem per respectar-li l’activitat autònoma, la llibertat de moviments, el procés evolutiu, partint del principi que l’infant és competent des que neix. Cal garantir un entorn ric i estimulant que reforci l’interès de cada nen i, al seu torn, amb uns educadors que l’acompanyin tot respectant-ne el desenvolupament.
El nen ha de
desenvolupar-se com persona i com membre de la societat. Hem de
respectar-lo com persona, assegurar-li una atenció el més
individualitzada possible, que li permeti establir unes relacions
personals estables, plenes de tendresa, confiança i empatia, que li
seran d’una gran influència per prendre consciència d’ell mateix,
afavorir la seva autonomia, assegurar la seva personalitat i adquirir
les habilitats socials necessàries per a la convivència.
La meva reflexió pretén donar valor a l’organització de les activitats, anomenades «rutines» quotidianes (higiene, menjars, etc.), perquè considero que les nostres relacions amb els nens, en els moments que en tenim cura, són molt importants des d’una perspectiva educadora.
Hem de repensar aquestes «rutines» i donar-los una major importància en la distribució del temps passat amb els infants. Hem de reformular, preparar i «programar» més minuciosa i conscientment aquest tipus d’activitats, perquè aquestes «atencions» siguin de qualitat, i tinguin més «contingut» pedagògic. Hem d’impregnar aquestes «rutines» de respecte i d’empatia cap als nens, per a contribuir, també amb elles, que els nens arribin a ser més equilibrats emocionalment i més autònoms.
La doctora Emmi Pikler va elaborar, durant el seu treball a Lóczy, una espècie de «coreografia» on tots els aspectes de la relació i la comunicació amb el nen quedaven detallats minuciosament i va aconseguir unes relacions envoltades d’una qualitat extrema.
L’experiència de Lóczy ens demostra, i ens descobreix, la importància de garantir la qualitat en l’atenció que donem als infants en aquests moments de les rutines quotidianes.És també, i especialment en aquests moments, quan els nens aprenen a prendre consciència d’ells mateixos, i a percebre i comprendre el món que els envolta.
Si els hem tractat amb respecte, atenció i comprensió, els infants podran relacionar-se també de manera respectuosa, confiada, i comprensiva amb els seus companys i amb la societat en general.
Sovint, en la nostra pràctica diària en les escoles, no concedim la importància que mereixen aquests moments, aquestes «rutines quotidianes». Rutines que haurien de servir per establir una relació de complicitat amb els nens. Els moments del menjar o del canvi de bolquers, els vivim amb rapidesa, ansietat i nervis.Aquestes tasques les fem el més ràpidament possible, sovint com si es tractés d’un treball en cadena, sense gairebé adonar-nos de l’infant del qual ens hem ocupat. Sense percebre, de vegades, durant el menjar, el perquè de la desgana, o de les reaccions negatives davant de canvis en els aliments.
No tenim temps, no podem parar, hem d’acabar aviat, no podem atendre’ls com seria convenient. Considerem aquestes activitats com rutinàries, repetitives, pesades, incòmodes, i especialment estressants durant els menjars.
Normalment som capaços de programar unes activitats diàries per als infants de cada grup: jocs amb aigua, farina, joc heurístic, etc. Però, en canvi, som incapaços de pensar, de considerar, d’organitzar o de «programar» aquests moments, aquestes activitats, per aprofitar-les per establir relacions càlides i afectuoses amb els infants, per estimular la seva participació i cooperació, i per conèixer-se millor mútuament.
Hauríem d’intentar integrar la pedagogia en aquestes rutines, en aquestes activitats quotidianes, donar-los hi la importància que mereixen i no limitar-nos, no obsessionar-nos a buscar o organitzar activitats o jocs artificials per estar amb els nens. Hauríem d’aprofitar-les per, també per comunicar-nos amb ells, per transmetre’ls els valors de fons que persegueix la nostra pedagogia (comprensió, tolerància, respecte, cooperació, etc.).
No aprofitar aquests moments per a la relació i buscar altres ocasions i activitats per a aquesta fi, ens crea un sentiment de pressa, de no gaudir dels moments que ja estem junts, ni tampoc aprofitar-los per iniciar l’infant en la participació i cooperació durant el canvi de bolquers i els menjars, de no tenir en compte la seva evolució, de no respectar els seus ritmes, les seves apetències o els seus gustos. En definitiva, això ens impedeix procurar-li el respecte que es mereix com a persona. Ens preocupem dels objectius finals, de quines adquisicions ha de fer, però no del camí fet, del procés, del com evoluciona cada infant en particular, segons les seves capacitats.
Per què no pensem a donar més temps a cada infant, o en la possibilitat de distribuir-lo d’una altra forma?
Per què els menjars s’assemblen més a una carrera d’obstacles que a un moment agradable d’aprenentatge i relació?
Per què tanta pressa per proposar-los menjar en grup, quan ja pot asseure’s en una cadira i menjar a taula, sense tenir en compte el ritme de participació de cada infant?
Per què no aprofitar millor el temps d’acollida, com a moments individuals de comunicació amb l’infant i la família?
Hauríem de donar més importància als moments que estem amb els nens, durant els canvis de bolquers, els menjars, i convertir aquests moments de «rutines quotidianes» en moments clau per establir una relació, moments clau per a l’educació.
Per què no els programem, per què no els repensem i els organitzem afavorint l’autonomia del nen i els aprofitem per crear unes relacions sòlides i estables amb ells?
La nostra actitud, com educadors que acompanyem l’infant en el seu creixement ha de basar-se en:
• Escoltar les seves demandes i donar respostes adequades que li aportin seguretat.
• Parlar, comunicar-li què anem a fer amb ell, amb paraules clares i concises. Demanar-li cooperació, però sense imposar-li, afavorint un diàleg de cooperació des de petit.
• Mirar, mirar-lo, mostrar-nos atents per assenyalar-li que l’estem veient, que ho tenim en compte, que compartim vivències.
• Agafar-lo amb mans tendres i respectuoses, no amb brusquedat, ni manipular-lo, transportar-lo i tractar-lo com si fos un objecte inanimat i no com a una persona.
El benestar del nen depèn, en gran mesura, de la manera com el toca i l’agafa l’adult, en donar-li temps, respectar-li el que necessita per participar, respondre i actuar. El seu temps, el temps de l’infant, diferent del temps dels adults.
Que les atencions que rep l’infant siguin de bona qualitat, depèn també de l’actitud autèntica de l’adult. Del seu sincer i profund interès pel benestar del nen. Cal que el nen senti que tot ell és important. Durant els àpats, l’essencial no és que la quantitat de menjar que li oferim, se la mengi tota, sinó que l’infant, mengi amb plaer segons la seva gana, que descobreixi el plaer dels bons sabors i la satisfacció de la sacietat.
Reflexionem sobre com organitzem, a la nostra escola, amb el nostre grup d’infants, les «rutines» i com podem donar-los un altre contingut, tot omplint-les de respecte i atenció.
Podrem constatar que, quan aprenem a escoltar millor els infants, quan els donem unes respostes més adequades, quan donem més valor a tot el que fem amb ells, quan aprofitem més els moments de relació individual, l’ambient es torna més tranquil per a tots.
I especialment per als mateixos infants, perquè en rebre una atenció més individualitzada, senten que són importants per a l’adult, se senten respectats i valorats per algú que acull les seves necessitats i els dóna respostes adequades. Això influeix en l’infant positivament i no necessitarà buscar altres maneres de cridar l’atenció de l’adult, perquè rep disponibilitat i afecte del seu entorn. El nen que se sent respectat i atès en les seves necessitats serà un nen capaç de jugar de manera més autònoma i concentrada.
Si reorganitzem el temps de la jornada i concedim més importància al temps de les «rutines», l’ambient es tornarà més amable, més tranquil, més agradable, d’intercanvi i diàleg, on el respecte per l’infant serà un valor fonamental. El respecte per aquest infant actiu i competent.
Evitem aquesta separació absurda, fictícia, entre rutines i activitats pedagògiques. No forcem i imposem «programes». No considerem pesades i dures obligacions com les cures higièniques i les necessitats fisiològiques. No ens obsessionem per fer-les ràpidament, i tenir temps per proposar activitats educatives. Totes les activitats, tots els moments, totes les relacions, totes les cures són, efectivament, educatives.
En el dia a dia, res no és banal, res no és rutina, sinó que tot depèn del valor que s’atribueixi a cada moment de la relació amb l’infant.
Cal viure les rutines quotidianes amb plaer, concediu-les hi una major rellevància i ompliu-les de contingut de bona qualitat i intencionalitat educativa.
